Fa temps que tenia pensat fer una entrada dedicada a les aliances, una joia “per excel·lència” i que al taller, també té els seu espai, tot i que tant com arriben, se’n van, perquè les faig al gust de cada parella, totalment personalitzades.
Perquè vos faceu una idea, el procés és el següent: la parella s’atraca al taller amb una idea, més d’una… o cap!, i feim un primer contacte parlant sobre materials, acabats, mides, gravat/no gravat interior… Amb tota aquesta informació, faig alguns esbossos amb pressupostos acurats i la propera vegada que parlem o ens veiem, concretem la idea final. Així de fàcil!
M’he plantejat també mirar de fer-vos una pinzellada d’història sobre els seus origens, els materials que s’utilitzaven tradicionalment… i uf!!!!! M’he trobat un allau de teories i hipòtesi: que el seu origen es troba als grillons que els bàrbars posaven a les presoneres que després serien les seves esposes; en quant al seu significat, n’hi ha que hi troben connotacions sexuals al moment en que l’home posa l’aliança a la núvia. Hi ha debat!, o sigui que vos faré un petit resum del que m’ha semblat més interessant.
Els egipcis, 2.000 anys AC, ja les empraven com a símbol de compromís: s’intercanviaven anells, que per la seva forma circular representaven l’eternitat, l’infinit del seu amor. Aquests anells solien ser de tela o ferro: les classes socials més altes, els feien fabricar d’or. Cada any renovaven el seu compromís… i els anells!
Els grecs van adoptar aquesta costum però a més, pensaven que en el dit anular existia una vena que arribava directament al cor. Ells l’anomenaven “vena de l’amor”, pel que l’aliança es portava a aquest dit… però això varia en funció de cada cultura: els hebreus col·locaven l’anell nupcial al dit índex, a la India al polze… aquí el portem a l’anular esquerra i a altres llocs, a l’anular dret.
A l’antiga Roma, l’home donava a la dona el seu segell en casar-se no tant com a ornament, si no per segellar les coses de la casa: asseguraven arques, calaixos i altres estris que conservaven als rebosts per evitar robatoris. Així, l’anell era senyal de la promesa de matrimoni… a la vegada que un element pràctic.
Amb l’arribada del cristianisme, que va adoptar la costum d’intercanviar els anells, malgrat el seu origen pagà, aquesta tradició ha arribat als nostres dies i s’ha convertit en el símbol per excel·lència del matrimoni. L’or simbolitza valor i durabilitat.
Després d’aquest petit tast d’història, vos deixo algunes de les aliances que han sortit del meu taller: n’hi ha d’or groc, d’or blanc, de plata, plata i or… acabat brillant, acabat mate, gravades,… arrodonides, quadrades,…. atrevides, clàssiques,…. fetes a la carta! I també, dos exemples de parelles que, enlloc d’intercanviar-se anells, han decidit intercanviar-se polseres. Vosaltres decidiu!
.